ELS ÚLTIMS 35 ANYS

Bé Buster, benvolgut amic, sempre he cregut en la Kabbalah, potser perquè aquest món esotèric ha estat relacionat amb el judaisme i els essenis durant segles i també molt pròxims a les nostres arrels alemanyes d’orígens hebreus.

La Kabbalah et porta cap a l’arbre de la teva vida i així madura el teu coneixement que, d’una forma o una altra, resulta un sinònim de llibertat.

En algunes ocasions he publicat els meus monòlegs que, amb els teus habituals silencis, era una perfecta teràpia per a superar el dolent i inclusivament el que té de bo la meva vida personal o professional.

La kabbalah em va descobrir fa anys que el meu número de lliçó de vida és el 6. Resulta curiós però la numerologia va adquirir per a mi, un enorme sentit.

MCS ho vaig fundar fa 35 anys, i amb aquests últims tres anys va arribar la pesta política i un virus maligne que va massacrar a milers i milers de persones en els cinc continents.

El teu país va ser assotat per un President que li penjaven les seves misèries tan ridículament com les seves corbates. Els periodistes, els meus col·legues, es busquen la vida i, alguns han venut la seva ànima i la ploma, bé, ara l’ordinador, amb aquells que en la política han fet la seva professió. La majoria, ridículs, incultes, àvids per rebre a canvi de res un bon sou.

Però sóc un 6, vaig començar de zero amb gran esforç, vaig fundar més d’una empresa, vaig arriscar el que no tenia i molt més. Tinc una família sòlida amb uns fills que estan enamorats i molt preparats en les seves respectives carreres.

Sóc un 6 i vull abandonar? Què pensaran els meus pocs, però grans amics, si em rendeixo? La meva esposa, arquitecte de la nostra família i de molt més, entendrà que el seu 6 tanqui porta en sortir? pot dubtar, però seria tan sols un instant.

Però ahir, bussejant entre els milers de llibres de la nostra biblioteca vaig descobrir un exemplar publicat quan tu, Buster, escassament tenies 28 anys. La Kabbalah de nou va trucar a la porta del 6.

L’obra va ser editada al 1923 quan l’Associació de la Premsa diària de Barcelona, va publicar el numero 1 del seu Anuari. Veuràs en la portada que resa “Vida de Periodistes il·lustres“. En aquell temps presidia la llavors digna institució, l’Eugenio d’Ors, cosí de la meva àvia materna. Però, com va aparèixer ahir aquest vetust llibre guardat entre punts i punts? Només hi ha una raó, degué pertànyer al meu oncle Francisco Ors, periodista en La Vanguardia que va tenir l’honor de cuidar aquest rotatiu, mentre la Guerra Civil ocupava la ciutat i els propietaris d’aquest mitjà, es radicaven a Portugal.

La seva lectura va ser apassionant, els textos escrits tant en català com en castellà, és un compendi històric del periodisme de l’època a partir de Pi i Maragall.

Però vull ressaltar del discurs de l’Eugenio d’Ors quan va inaugurar la Galeria de Periodistes il·lustres, Juan Mañé i Flaquer, José Ixart i Miguel dels Sants Oliver, una frase única per a les noves generacions i molt d’actualitat:
Si en el més noble sentit de la paraula, un periodista és un mestre, un educador d’adults, hi ha aquí tres educadors, tres mestres ocupats en una llarga labor reformistes sobre la burgesia de Barcelona.
Clar, no?…

El meu oncle va complir la seva comesa i no va abandonar La Vanguardia. Va ser responsable. Jo no el vaig conèixer, va morir molt jove, però gràcies a la seva vídua, la meva tia Pepa, jo sóc periodista.

Buster, sóc un 6 i la Kabbalah m’ajudarà. He de seguir. No abandonaré. Un 6 és responsable. Encara que sigui un Juliol qualsevol.

IMG_8965